145 El castell de Sant Boi de Llobregat Carles Serret i Bernús, amb la col·laboració de Maria Lledó Barreda i Casanova Introducció El Castell


Download 148.02 Kb.

Sana21.08.2018
Hajmi148.02 Kb.

 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

145 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

El castell de Sant Boi 

de Llobregat 

 

 



 

 

Carles Serret i Bernús, amb la col·laboració de 



Maria Lledó Barreda i Casanova 

 

 



 

Introducció 

 

El  Castell o la Casa del Puig com es va conèixer a la baixa edat mitjana ha estat, 



conjuntament amb l'església de Sant Baldiri, un dels elements claus de l'evolució medieval i 

moderna de la nostra vila, Sant Boi de Llobregat, des de la seva constitució com a tal allà 

pel segle X. 

 

Les transformacions d'aquest castell s'han anat succeint de forma continuada, ja des d'un 



primer moment de la seva història, tot i que la seva fesomia actual no ajuda gaire a 

identificar-lo com a tal. D'aquí la importància de poder recollir el màxim d'informació sobre 

aquest. 

 

Les pàgines que segueixen no pretenen ser res més que una recopilació d'informació, 



ordenada de forma cronològica, que faciliti un acostament al tema per part del públic no 

especialitzat i què, alhora pugui esdevenir la base de futurs treballs –molt més aprofundits–  

d'un dels símbols més característics de la vila de Sant Boi de Llobregat. 

 

Aquest treball va sorgir en una primera redacció, l’any 1996, de l'interès dels propietaris del 



propi «Hotel El Castell» per conèixer quelcom més de la seva propietat i, perquè no, poder 

disposar d’una eina promocional, de turisme cultural, a l’abast. Creiem que la feina 

desenvolupada va permetre una major identificació en tots els sentits: de l'actual establiment 

hoteler amb les restes arquitectòniques primigènies, de les estructures del castell amb les 

generacions actuals i d'aquestes amb una part, fonamental, de la seva història. 

 

Els orígens (segles VIII a X) 



 

L'any 711 tropes musulmanes entraren, des del sud, a la Península Ibèrica. Cap al 717-718 el 

valí Al-Hurr realitzà expedicions de conquesta a les zones del nordest peninsular i a la regió 

de la Narbonesa (Septimània) ocupant places fortes com Fraga, Montsó, Barcelona i Girona.  



 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

146 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



L'arribada de l'Islam a casa nostra està perfectament constatada: les primeres notícies 

escrites (la més antiga és de l'any 965) quan es refereixen al terme de Sant Boi anoten un 

topònim àrab per a referir-s'hi: Alcalà

 

L'important recull documental conegut com Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès 



presenta diversos exemples que permeten comprovar la presència d'algun tipus de 

fortificació musulmana ja que Alcalà (i les variants Alcale o Alchale) vol dir precisament 

això, el castell. 

 

És incontestable que existí una fortalesa sarraïna, segurament al mateix indret que avui 



ocupa el castell, al cim del turó on s'assenta el nucli antic de la població. Turó on, a la 

dècada dels seixanta, Ramon Mas i Campderrós hi localitzà restes arqueològiques del període 

iber (dintre del perímetre exterior de l'antic recinte del castell) i restes romanes en les seves 

immediacions (com, per exemple, al pati de l'escola Lluís Castells). Més recentment, l'any 

1979, es recuperaren materials ibèrics i romans, de gran qualitat, a l'antic Mas de les Flors. 

 

No és cap fet excepcional la presència de toponímia islàmica tan al nord, on el domini 



efectiu de les autoritats cordoveses no degué traspassar el límit dels vuitanta anys. 

  

Sembla ben establert, doncs, l'origen i el significat del mot: els sarraïns arriben a Sant Boi i 



el fortifiquen, aixecant unes defenses prou característiques perquè passessin a identificar tot 

l'indret on eren edificades. El problema, doncs, és perquè i quan s'esdevingué tot això. 

 

Diu Jordi Garcia que ambdues preguntes semblen estretament relacionades. Els documents 



conservats són molt posteriors al moment de l'ocupació i només forneixen algunes dades a 

partir del segle X. Alcalà sembla indicar la presència permanent d'una guarnició i ja sabem 

que els musulmans ocuparen d'aquesta manera les principals ciutats i llocs estratègics. 

 

El valor militar d'Alcalà s'havia necessàriament de desprendre de la seva situació estratègica 



en relació a Barcelona, capital del governador musulmà, i les seves comunicacions amb el 

sud i, per tant, amb els seus superiors. El nus de comunicacions que dominava Alcalà 

continuarà existint durant molts segles i explica la importància que assolirà Sant Boi en el 

context comarcal. 

 

En primer lloc, el pas del riu. Segurament des de temps molt reculats i sobretot amb 



l'espectacular creixement de la zona deltaica, Sant Boi constituïa l'indret més proper a la 

desembocadura per on era factible el gual del Llobregat, potser amb barca. Sant Boi era un 

punt de gran valor militar com a reraguarda de les muralles barcelonines i, per tant, els 

islàmics devien ocupar-lo només fer efectiva la seva presència en el territori per tal 

d'assegurar-se el seu domini a la primera meitat del segle VIII. 

 

La guarnició degué caure en mans cristianes mig segle desprès, concretament durant el 



transcurs de les maniobres prèvies al setge i conquesta de Barcelona per part de l'exèrcit de 

Lluís el Piadós, rei d'Aquitània. Les cròniques franques expliquen com, després d'intensos 

preparatius, els seus exèrcits encerclaren la ciutat a les acaballes de l'estiu de l'any 800. És 

interessant observar com la tàctica escollida preveia la possibilitat que els assetjats rebessin 

ajuda del sud, tal com efectivament s'esdevingué. Els reforços, però, hagueren de desistir en 

comprovar la presència d'una part de les tropes franques que, comandades pel duc Guillem 

de Tolosa i el comte Ademar de Narbona, els hi barraven el pas. Fou segurament aleshores 

quan Alcalà, com altres possibles punts forts musulmans, devia caure en mans dels francs, 

per tal de deixar totalment aïllada la ciutat de Barcelona què, finalment, capitularia el 

dissabte sant de l'any 801.  

 


 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

147 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

  

 



Aquesta és una de les possibles explicacions del nom d'Alcalà, com a primer topònim 

santboià. Proves documentals cap, però el context i les circumstàncies del moment fan 

possible la hipòtesi, recollida tant per Martí (1968) com per Garcia (1993). 

 

Una altra hipòtesi, també recollida per Garcia, relaciona l'origen d'Alcalà amb l'ocupació del 



turó de Sant Boi per part dels islàmics com a conseqüència de la presa de Barcelona per part 

dels francs de Carlemany. Aleshores, traspassant el riu, fortificaren l'indret utilitzant-lo com 

a base per a hostilitzar els cristians de la ciutat propera. Ens mouríem, doncs, en una data 

més tardana, vers el començament del segle IX, i s'emmarcaria en les minses notícies que 

tenim d'aquesta època i que es caracteritzen per la lluita sostinguda entre musulmans i 

francs amb els seus aliats respectius. 

 

Amb aquesta nova interpretació, Alcalà, seria una de les respostes sarraïnes a la fortificació 



de la banda esquerra del riu per part dels francs. Una nova hipòtesi a considerar i que lliga 

amb les poques notícies documentals que tenim i que es remunten, tan sols, a uns cent 

cinquanta anys abans de l'aparició del topònim. El punt feble que presenta, però, està en 

l'aparent escassa operativitat d'una petita base tan avançada i propera a les línies franques, 

que dependria del suport de punts tan allunyats com Prades o Cervera. Amb la creació del 

comtat de Barcelona i l'establiment dels seus primers límits a migdia en el riu Llobregat, 

Sant Boi quedà situat en plena zona fronterera i, per tant, sotmesa a les vicissituds que 

acompanyarien a tota aquesta regió entre els segles IX i X. 

 

Va ser durant aquests dos-cents anys que tota la zona del Llobregat quedà englobada dins 



de les marques de Barcelona i van esdevenir els indrets més freqüents de topades entre 

ambdós bàndols. Es convertí en un lloc poc segur per habitar-hi i tots els indicis permeten 

pressuposar que es produí una redistribució de l'hàbitat. És a dir, antics nuclis de població 

esdevingueren poc segurs, la gent els abandonà i es traslladà a indrets més segurs, arrecerats 

del perill i on les possibilitats de sobreviure eren més elevades. 

  

Sant Boi seria, probablement, 



una de les poblacions que 

deuria patir grans transforma-

cions poblacionals conseqüèn-

cia de la seva situació estratè-

gica. Segurament, i llevat d'al-

gun punt fortificat, la gent 

l'abandonà per primera vegada i 

es va produir un trencament en 

la continuïtat d'ocupació. Les 

circumstàncies històriques del 

moment permeten posar en 

dubte la desertització total del 

terme, més aviat cal creure que 

devia convertir-se en un punt 

disputat entre els bàndols en 

lluita, que devia dificultar la 

permanència de pobladors. Pot-

ser fou així com es va perdre la 

memòria de l'antic topònim del 

poble i només es recordaria el 

militar d'Alcalà o de la seva 

traducció llatina de Castelione

Fig, 1 

Fragment del 



Cartulari de Sant 

Cugat en què 

s’esmenta per 

primer cop Alcalà, 

referit a Sant Boi, 

l’any 965. 



 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

148 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



 

El període de domini reial (segles X - XIII) 

 

Fins a la segona meitat del segle X, concretament fins el 965, no tenim cap altra notícia de 



Sant Boi. A les acaballes del segle IX, en temps del comte Guifré I, s'inicià la decidida 

repoblació i fortificació de la riba dreta del Llobregat. Una obra que continuaren els seus fills 

i successors Guifré-Borrell i Sunyer que apareixen dedicats a una intensa tasca 

d'enquadrament de la població d'aquests territoris. El 904, el mateix Guifré-Borrell vivia al 

castell de Cervelló des d'on devia dirigir les tasques de repoblament. El 929 Sunyer 

reocupava Olèrdola, mentre el castell de Subirats (Penedès) és esmentat l'any 917, 

Eramprunyà (957), Castelldefels (967) Castellví (963) Castelione (Sant Boi, 969) devien 

bastir-se simultàniament com a punts de defensa i consolidació del poblament que anava 

instal·lant-se a la regió. 

 

A finals del segle IX s'inicià un moviment de reocupació de les terres abandonades i quasi 



desèrtiques per part dels colonitzadors, pagesos sense recursos, que cercaven una millor sort 

en llocs perillosos com la frontera. Aquí, usant l'antiga prescripció legal del Liber Iudiciorum 

visigot de l'aprisió reeixiren d'apropiar-se de petites parcel·les esdevenint propietaris o 

aloers. Martí, el primer santboià que apareix a la documentació, donà a Sant Cugat una terra 

amb casa i cort dels animals l'any 965, reservant-se però, l'usdefruit dels béns. Aquesta 

propietat era plenament seva, la podia vendre, donar, com fou el cas, empenyorar o fer el 

que volgués, ja que la tenia per herència dels seus pares i aquests, segurament havien format 

part de les primeres onades de repobladors que havien reviscolat l'antic terme que ara 

passava a anomenar-se «villa Alcale». Poc després Savilo i els seus fills, Emilia i Exemeno, 

bescanviaven una altra parcel·la privada amb l'abat de Sant Cugat, que es trobava «al lloc on 



diuen 

Castelló

». 


  

L'autoritat comtal exigia el control dels nous territoris assegurant el seu domini i procurant 

la seva protecció. Per aquest motiu s'aixecaren o reutilitzaren molts castells des d'on un 

delegat comtal exercia la seva autoritat. Una espessa xarxa de castells anà cobrint el territori 

englobant sota la seva ombra un territori circumdant anomenat «terme». 

 

El castell de Sant Boi, l'antic Alcalà, de reduïdes dimensions com prova el seu mateix nom 



llatí de Castelione (Castelló), no formà mai un gran terme com Cervelló o Eramprunyà però 

romangué molts anys en les mans directes del comte com a senyal de la seva importància 

estratègica. 

 

L'any 966 apareix esmentada, per primera vegada, la parròquia de Sant Baldiri. La majoria 



de les vegades com a simple citació per referir-se a bens situats al seu terme, indici clar del 

paper que tenia en l'organització del territori. De l'any 1004 coneixem l'existència d'una 

petita església dedicada a Sant Pere, i depenent de les Puel·les, que donà lloc al topònim 

d'aquest barri anomenat Popula Sancti Petri i situat als peus mateixos del castell. 

 

Així doncs, resulta versemblant de creure en una relativa ocupació del turó del castell com a 



indret per a viure-hi tal com demostra l'apel·latiu vila que apareix en els documents per a 

referir-s'hi. La majoria dels pagesos, per la pròpia condició de les seves explotacions, es 

trobaven dispersos en masos que devien ser poca cosa quant a la construcció a causa de la 

seva humilitat. Amb el temps moltes torres i castells foren el bressol de nissagues poderoses, 

encara que només fos a nivell local. Una nova classe social es formà protegida dintre dels 

seus murs i a l'empara de les condicions socials i econòmiques del canvi de mil·lenari. 



 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

149 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



Amb l'ascensió del califa Abderraman III, que dedicà la seva política a la subjecció i control 

dels sempre rebels i autònoms governadors de la perifèria del califat, s'aconseguí una 

relativa pau amb els sarraïns tot permetent l'estabilització de la frontera al mateix temps que 

obria les possibilitats d'un canvi de perspectives. Es succeïren els viatges cap a Còrdova, el 

nou centre d'atracció. El 940 el mateix comte Sunyer signava la pau amb els musulmans i el 

950 el seu fill i successor, Borrell, va trametre una ambaixada per ratificar els acords. El 971 

i el 974 noves ambaixades acabaren de lligar Borrell a l'obediència del califa del qual es 

proclamava vassall. 

 

La situació, però, es capgirà amb el nou califa Hisham i amb l'ascensió al poder efectiu del 



seu primer ministre, aviat conegut de tothom per Al-Mansur Billah «el victoriós per Déu» 

que inicià una política d'agressió envers els seus veïns del nord. 

 

En una de les seves darreres expedicions militars ocupà Barcelona (985), data en què la 



ciutat "va morir" segons els cronistes cristians que ens han deixat el relat d'aquests fets. El 

comte Borrell féu una crida per tal que s'acudís a la defensa de Barcelona i molts dels 

habitants de les contrades veïnes degueren aixoplugar-s'hi essent capturats i duts com a 

captius. 

  

Poques notícies directes tenim dels efectes de l'atac d'Al-Mansur, si és que en va tenir cap, a 



Sant Boi. Anys desprès el bisbe de Barcelona era dipositari de béns d'alguns captius. Avui 

dia sabem, però, que no s'han de sobrevaler els efectes materials de la ràtzia sarraïna de 985, 

que tingué continuïtat el 1000-1001 i el 1003. Psicològicament serví per trencar 

definitivament els lligams amb l'imperi franc i assolir la independència de fet; però la 

rompuda de terres i el creixement econòmic no s'aturà sinó que més aviat sembla que 

s'incrementà amb importacions de moneda andalusa –els mancusos– que impulsà el poder 

comtal i acostumà a una vida luxosa la noblesa militar emergent. 

 

Recuperada la tranquil·litat a les nostres contrades, els funcionaris –o delegats de l'autoritat 



pública– reberen la potestat de manar i destrènyer en nom del comte i es beneficiaren 

d'àmplies donacions de terres fiscals que podien explotar en pagament dels seus serveis. 

Aquests beneficis, associats al càrrec públic que exercien, s'anomenaven feus i els seus 

detentors aviat es convertiren en grans senyors feudals. A mitjan segle XI aquests senyors

cada vegada més conscients del seu poder, contestaren l'autoritat del comte, en aquells 

moments Ramon Berenguer I, i s'apropiaren del poder públic que tenien per delegació 

comtal exercint-lo indiscriminadament en els seus territoris i en benefici propi. Aquesta 

privatització dels càrrecs públics –feudalització– desfermà la violència contra els pagesos per 

tal d'obligar-los a sotmetre's, contra el comte perquè  acceptés  la  nova  situació  i  contra 

l'església per forçar-la a compartir les seves fonts d'ingressos. 

 

El conflicte desfermat, una autèntica revolució feudal, tingué com a principal focus les terres 



frontereres del Penedès i del Llobregat, on els senyors havien reeixit a aconseguir una gran 

autonomia mercès a la situació de perill militar en què es vivia. 

  

A les nostres contrades la sensació de fortalesa era més forta i la posició del comte més 



feble. 

 

El control efectiu dels castells es convertí –ja que eren aquests els qui, al capdavall, 



asseguraven l'efectiu domini del territori– en el punt màxim de fricció. Mir Geribert, cap dels 

revoltats, refusà el control i l'autoritat del comte i, amb ell molts d'altres senyors. Umbert, 

senyor de Cervelló, actuà contra Ramon Berenguer: el bisbe Guislabert amb el seu nebot 

Udalard II, vescomte, i els seus homes atacaren a cops de roc el propi palau comtal de 

Barcelona. El levita Bernat, fill de Mir Geribert, atacà el castell d'Eramprunyà, pràcticament 

l'únic que encara controlava Ramon Berenguer a la dreta del Llobregat. 



 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

150 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

La família dels Cervelló es mostra extraordinàriament activa: Alamany refusà tot dret sobre 



l'església, i els delmes, d'aquelles situades dins el terme del castell de Cervelló. El 1040, 

Eliarda Cervelló, mare d'Alamany i d'Umbert i esposa d'Hug de Cervelló, va posar un plet 

contestant els drets del bisbat de Barcelona a percebre els delmes de l'església major de Sant 

Boi. Un tribunal es reuní a la porta de l'església de Sant Just a Barcelona, sota el pòrtic, i 

reconegué la veritat del dret d'Eliarda, ja que els delmes, diuen, es perceben dins del terme 

de la seva castellania. Cosa evidentment falsa, ja que en el document de venda del castell fet 

al seu pare Ennec Bonfill, s'especificava clarament els límits de la castellania quedant fora 

Sant Boi i el seu terme. 

 

Els castells esdevingueren els centres del nou poder autònom encara que nominalment 



continuaven essent lliurats pel comte als seus fidels que tenien l'obligació de retre pas als 

seus homes en senyal d'obediència i respecte. El comte, però, conservà el domini i control 

directe d'algunes fortaleses, castells i torres, per tal de mantenir una presència quelcom més 

que testimonial. Aquest fou, per exemple, el cas del castell d'Eramprunyà que controlava el 

comte a través d'un castlà que en depenia directament. El cas del castell de Sant Boi es troba 

en la mateixa línia. El seu paper de punt estratègic respecte a les comunicacions de 

Barcelona vers migdia, d'enllaç amb els camins del Penedès, fou un motiu, segurament 

decisiu, perquè el comte se'n reservés també el domini directe durant els segles XI i XII. 

 

En aquest dilatat període un castlà nomenat per ell devia ocupar-se del control efectiu del 



castell. Un clar exemple de tot això i de la importància de Sant Boi en el conjunt dels 

dominis comtals a la dreta del Llobregat, es desprèn de la donació que féu Ramon Berenguer 

a la seva esposa, la comtessa Almodis, en concepte d'esponsalicis, i que fins aquell moment 

havia posseït la seva àvia, Ermessenda, muller de Ramon Borrell de qui ho havia rebut. 

 

El comte cedí a Almodis el comtat i el bisbat de Girona, els castells fronterers de Cervera, 



Tàrrega, Agramunt, Camarasa i Cubells, les paries que pagaven els musulmans de Lleida i 

una part –cent mancusos d'or mensuals– del que pagaven els de Saragossa, a més de tots els 

bens que tenia Ermessenda als comtats d'Osona i Barcelona, «llevat de Sant Boi», el domini 

del qual es reservava Ramon Berenguer després d'haver-lo recuperat de mans de la seva 

àvia. Sorprèn l'excepció del domini de Sant Boi entre tot el conjunt, molt important, de bens 

cedits a Almodis, quelcom d'especialment interessant devia suposar perquè es produís aquest 

fet i, sens dubte, s'ha de relacionar amb la feble posició en què podia haver quedat el comte 

a la comarca on només controlava Eramprunyà. No és gens estrany 

doncs, que es reservés Sant Boi per preservar un cap de pont amb la 

zona que havia estat el principal focus de revolta en contra de la seva 

autoritat. Per això Ramon Berenguer havia iniciat una estratègia de 

control de l'aristocràcia per tal d'obligar-la a fer-se obrir els castells 

quan així ho requerís. Però per a negociar els convenis –convinences– 

que permetrien d'assolir-ho, havia d'estar en una posició de força: 

posseir més castells que el més puixant dels seus nobles. Comprà 

fortaleses i castells, uns catorze en total, onze dels quals a la zona de 

frontera, i també torres, la posició de les quals li semblava estratègica. 

 

La conseqüència més important d'aquest procés fou, per a Sant Boi, el 



manteniment del seu terme fora dels termes dels castells senyorials. Ni 

Eramprunyà ni Cervelló englobaren, encara que sabem que hi hagué 

intents, Sant Boi dins dels seus dominis. Encara que força esmicolat, el 

terme de Sant Boi, repartit entre el comte i l'església, romangué fora de 

les grans senyories comarcals. Tampoc, a causa de les seves pròpies 

característiques d'origen, possessió i grandària, no arribà a consolidar-se 

un terme jurisdiccional d'importància al seu entorn sobretot quan 

l'efecte de la proximitat de la ciutat de Barcelona començà a fer sentir la 

seva influència. 

Fig, 2 


Ramon Berenguer i 

la seva muller 

Almodis de la Marca, 

segons una 

miniatura del Llibre 

Major dels Feus. 



 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

151 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



La cessió comtal a la família Llacera (segle XIII) 

 

Els segles de plenitud medieval el comte continuava essent, però, la persona amb més poder 



a la vila i al terme de Sant Boi. Aquest fet era la conseqüència d'haver conservat àmplies 

prerrogatives sense empenyorar-les o donar-les a particulars com havia esdevingut a d'altres 

indrets. Sabem que la reserva de la senyoria, el «domini», s'havia realitzat per necessitats 

logístiques i en el context de la crisi del segle XI. Ara el ja comte-rei, amb unes noves 

necessitats i en una conjuntura ben diferent cedí part del seu domini a un particular. 

 

El fet prengué la forma de cessió del castell de Sant Boi, coneguda també amb el nom de 



Casa del Puig, i el senyor beneficiari fou Guillem de Llacera (o La Cera) qui, a València el 

1236, obtingué de Jaume I el privilegi de celebrar mercat i fira, matèries que sobrepassaven 

les atribucions de què fins aleshores havia gaudit com a responsable del castell davant del 

seu senyor. Amb aquesta donació s'anava estructurant el domini del senyor del Puig que 

passà a denominar-se l'Alou o, més concretament, Bandada de l'Alou. 

 

Jaume I fou un monarca que procurà aconseguir el suport de la noblesa del seu temps, 



necessària per a dur a terme els seus ambiciosos projectes, d'aquí aquest fet de tanta 

transcendència per a la vida local santboiana. Els Llacera anaren consolidant la seva situació 

definint el marc i el caràcter del seu poder i jurisdicció.  

 

Fou l'any 1299 quan Jaume II cedí la jurisdicció, no total, i ratificà els privilegis del senyor 



del Puig que quedaven estipulats d'aquesta manera: els drets del mercat –control dels pesos i 

mesures i la percepció obligada per tenir-hi parada i poder-hi desenvolupar totes les 

activitats que li són pròpies– són del senyor de l'alou «sense que lo senyor rei hi tinga 

ninguna cosa»; que tota la jurisdicció en la vila de Sant Boi és del senyor del Puig «exceptat 

lo mer imperi (la jurisdicció criminal) que es del senyor rei».  

 

Quedava clarament estipulat el tipus de control que passava a exercir el senyor del castell 



que des d'ara nomenarà els batlles de la Bandada de l'Alou. 

 

L'acció del comte-rei resultà decisiva per a l'evolució posterior de la història santboiana. De 



fet, al segle XIII, es posen les bases i es consoliden una sèrie d'institucions que determinaran 

l'esdevenidor. L'aparició de l'Alou, com a jurisdicció diferenciada, estructurà la vila de Sant 

Boi en tres clars dominis o bandades: la Pobla, l'Alou i el Reial. Els veïns que poblaven 

aquests dominis formaren el que fou l'embrió del primer Consell Municipal conegut, Consell 

General o Comú com s'anomenà o, més endavant, Universitat. 

 

Hem dit que Guillem de Llacera obtingué mercès i, amb ell, tots els seus successors. Per 



aquest motiu entre les potestats del senyor del Puig s'hi trobaven les de: «coneixer de 

l'examen de mesures i pesos i panys falsos, castigant els que no donen lo just pes i els 

que no tenen justes canes (vares de mesurar) o mesures i els qui compren i venen fals» –és 

a dir, assegurava a tothom la correcció i legalitat de les mesures usades, cobrant-ne un 

percentatge, és clar. 

 

A la documentació del castell de Sant Boi podem veure la importància del mercat com a 



element clau per demostrar la senyoria que s'exerceix i com a font indubtable de prestigi i 

ingressos. Per això s'afirma textualment que «tots los de la dita vila, tant del Real com de 



la Pobla, los dies de mercat tenen obligació de pesar i mesurar amb les mesures i pesos 

del dit senyor (del Puig) a pena de 100 sous per cada vegada, ço és dos parts per lo 

veguer o batlle de Barcelona (que recaptava la part del rei) i la tercera part per lo 

acusador». 

 


 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

152 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



 

En aquest context s'han d'inscriure les estades, de pas, de personatges importants de l'època 

i sobretot dels mateixos monarques, indici clar del que estem dient i element que fa pensar 

en la circulació d'altres individus més modestos, sens dubte, però més importants 

numèricament i econòmica per a la vida del poble. Tenim documentat el pas per la vila del 

rei de Castella Alfons X qui, després de fer nit a Sant Climent, passà en barca el riu per Sant 

Boi a meitat del segle XIII. Alfons III anava cap a a Vilafranca el 1331 quan tocà la vila en 

el seu itinerari. Aquests dos exemples podem servir per a copsar la importància en l'ús com 

a lloc de pas –i d'estada– de la vila de Sant Boi, aquest fet va marcar clarament l'evolució 

posterior de la història local. 

 

El castell a la baixa edat mitjana (s. XIV-XV) 



 

Hem dit que els privilegis que va atorgar el rei Jaume I constitueixen l'inici del domini de 

l'alou pels senyors del castell. Aquests privilegis, confirmats i eixamplats per Jaume II el 

1299 i el 1326, incloïen també el 

permís de poder celebrar fires. 

Aquest és l'origen de les fires de 

Sant Baldiri i de la refira de Santa 

Eulàlia. A més, els dissabtes, hom 

celebrava mercat a la plaça principal 

de la vila que, de forma significa-

tiva, aviat passà a denominar-se el 

Mercadal. La situació estratègica de 

la vila afavoria aquesta disposició ja 

que la cruïlla de camins que traves-

sava Sant Boi (i que guardava el 

Castell) era immillorable en l'àmbit 

comarcal. D'aquí el progrés aconse-

guit i l'empenta que prengueren les 

fires i el mercat antic santboià. 

 

La família Llacera s'esvaeix al llarg 



del segle XIV tot emparentant amb 

d'altres notables nissagues comar-

cals com ara els March i els Rosa-

nes. Serà al llarg d'aquest segle 

quan la consolidació del paper clau 

de la vila de Sant Boi en les comu-

nicacions de Barcelona permetrà, en 

bona part, el seu desenvolupament 

econòmic i la seva conversió en 

centre important de la comarca. Així 

la documentació de presències reials 

al poble palesa molt bé la situació 

del moment. Pere el Cerimoniós féu 

nit, probablement al castell, i hi 

signà cartes el 1362. De la mateixa 

manera el seu fill Joan I sojornà 

moltes vegades a la vila per tal de 

poder dedicar-se a la seva activitat 

preferida: la caça. El 1390 també 

signà lletres des de Sant Boi. 

Fig, 3 

Foli 40v del registre 



197 de la secció de 

Cancelleria de 

l’Arxiu de la Corona 

d’Aragó, on consta la 

cessió feta per 

Jaume II de la 

jurisdicció de Sant 

Boi a Guillem de 

Laceria, l’any 1299.


 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

153 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



 

Però, sens dubte, la crisi successòria oberta amb la mort de Martí I constitueix un dels fets 

més remarcables del segle XV, tant per les conseqüències que tingué per a la marxa del país 

com pel paper que hi tingué la vila de Sant Boi, especialment el castell, en les maniobres 

d'un dels pretendents al tron. 

  

En efecte, la mort del rei havia deixat en una aparent bona situació el comte d'Urgell, 



Jaume. Aviat, però, la seva posició s'afeblí enfront de l'altre candidat qualificat, Ferran 

d'Antequera. 

 

Jaume d'Urgell s'instal.là al castell de Sant Boi, aleshores en mans del seu partidari Galceran 



de Rosanes, i des d'aquest indret rebé els seus amics i partidaris molt nombrosos a 

Catalunya. Al mateix Sant Boi sembla que les tres bandades li eren favorables; per aquest 

motiu establí la seva cort els primers mesos de l'any 1411. En el castell de Sant Boi rebé 

nombroses ambaixades, entre d'altres, les del rei nazrí de Granada Iusuf. 

  

Aquesta presència aviat resultà molesta per als seus rivals, que al·legaven la possible coacció 



que la seva proximitat podia significar per als reunits a la ciutat i conformar la legació que 

havia d'anar a Casp en nom del Principat. Per això, una diputació del Parlament es presentà 

a Sant Boi i forçà Jaume a renunciar a la lloctinença del regne. Els compromissaris reunits a 

Casp elegiren, com se sap, com a nou rei Ferran d'Antequera que passà a lluir la corona amb 

el nom de Ferran I i que fou qui introduí la dinastia forana dels Trastàmares. Fins a l'últim 

moment, els partidaris del d'Urgell miraren d'impugnar els legats enviats en representació de 

les Corts de Catalunya. Així ho feu Galceran de Rosanes, senyor del Puig de Sant Boi, només 

unes hores abans que es produís l'elecció. Ell mateix, però, fou designat per les Corts per tal 

de dur la nova al pretendent que no l'acatà i que, després d'una breu revolta, fou fet 

presoner a la vila de Balaguer. Va morir, anys desprès, a la presó de  la  ciutat  de  Xàtiva 

(1433). 

 

D'aquest moment sabem que el rei Alfons IV passà per Sant Boi el 1416 per tal de fugir de la 



pesta declarada a la ciutat Comtal. La proximitat de Sant Boi li donava seguretat i, alhora li 

permetia seguir les deliberacions de les corts reunides en aquell moment a Barcelona. 

 

D'entre els membres de la cort del nou rei sorgí un cavaller que ja havia ocupat importants 



càrrecs en la cort del rei Martí, es deia Ramon de Torrelles i amb el seu casament amb 

Elionor, que era filla de Galceran de Rosanes, assolí la senyoria del Puig i l'Alou de Sant Boi. 

 

Els temps dels Torrelles (tota la resta del segle XV) coincidirà amb un altre gran trasbals 



polític de la Catalunya baixmedieval: la guerra civil de 1462-1472. 

 

Com la resta dels senyors del pla del Llobregat, sostingué fortes disputes amb la ciutat de 



Barcelona per qüestions jurisdiccionals, ja que la vila de Sant Boi, com tot el seu terme, era 

comprés dins el territori de la ciutat. Sovintejaven els plets i les rancúnies fins assolir límits 

perillosos i violents, que tingueren com a resultat l'empresonament del senyor de l'Alou pel 

veguer de Barcelona requerit pels consellers d'aquella ciutat. Només la intervenció de la 

reina, regent en absència d'Alfons el Magnànim, li retornà la llibertat. 

  

La venjança de Joan de Torrelles no es féu esperar, ja que armà, pel seu compte, una galera, 



de nom "Sant Bertran", que utilitzà per a destorbar el tràfic marítim dels vaixells que sortien 

de Barcelona navegant prop de la costa. D'entre els diversos incidents que es produïren cal 

destacar el produït en aigües de Castelldefels on hi hagué un mort. Finalment, i desprès de 

nombroses peripècies, fou capturada per un vaixell, armat amb aquest fi, a la platja 

d'Alacant. Hi hagué vint morts en aquell combat. El patró de la nau dels Torrelles era un 

altre santboià: Bartomeu Cerdanya. 



 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

154 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



 

L'esclat de la guerra contra Joan II fou un nou motiu de violències a la vila. Joan de 

Torrelles fidel a la causa de la Generalitat, usà el castell de Sant Boi com a base de suport 

dels enemics del rei. Aquest fet provocà l'enfrontament amb el senyor d'Eramprunyà, Jaume 

March, partidari del monarca, que prengué la vila per sorpresa al desembre de 1471. El 

castell encara va resistir uns mesos lliurant-se, finalment, el mes de març de 1472. Amb tot, 

la posició del rei no era prou forta com per atrevir-se a prescindir de totes les persones –com 

Joan de Torrelles– que li havien fet la guerra. Per aquest motiu, cercant el suport d'amplis 

sectors de la petita i mitjana noblesa feudal, Joan II retornà el domini del castell a canvi de 

l'expressa submissió del seu vassall, el 7 de novembre d'aquell mateix any, 1472. 

 

Els Torrelles, malgrat la recuperació del castell, quedaren molt debilitats. El casament de 



Dolça de Torrelles amb un mercader, Antoni Pelegrí, no noble però amb diners, hagué de ser 

una conseqüència de la davallada econòmica del Castell de Sant Boi. Aquest Pelegrí es 

convertirà, de fet, en la figura principal del Sant Boi de les darreries del segle XV, greument 

sacsejat per una epidèmia de pesta. Antoni aconseguí que el domini del castell passés a 

mans del seu fill Anton Joan en detriment del fill directe de Joan de Torrelles, Francesc. 

Anton Joan feia servir, indistintament, els cognoms del seu pare i de la seva mare en funció 

de les necessitats d'una major ostentació de la seva condició social. 

 

 



Els temps de les grans nissagues (segles XVI a XIX) 

 

La davallada progressiva dels Torrelles, es reflectida en textos contemporanis com ara La fi 



del Comte d'Urgell: «La casa dels Torrelles, axí en Llobregat com en lo Vallès, tots 

apobrits, confusos e depauperats...» i tindrà com a colofó l'alienació que Francesc de 

Monsonís, actuant com a tutor i curador de Galcerà de Pelegrí i Torrelles feu, el 1522, als 

consorts Anton de Cardona i Maria de Requesens del Castell i de l'Alou de Sant Boi. Galcerà: 

«[...] cedió a los segundos el castillo sito en el Pueblo de S. Boy con su cuadra y termino y 



toda jurisdicción, censos, diezmos, primícias, molinos, carnicerias, hornos y demás cosas 

enteramente espresadas en aquella escritura [...] concediendo los consortes Cardona al 

tutor de Pellegrí en pago de ello un censal de 2500 ll. de precio y 2500 s. de anima 

pension y otras cosas qe. son de ver en la 

misma escritura [...]» [Document de 1847. 

Lligall 7 de la documentació del Castell de 

Sant Boi conservada a l'AHMSB]. 

 

La família Cardona era un llinatge amb 



orígens als vescomtes d'Osona, que des de la 

segona meitat del segle X vincularen el castell 

de Cardona al patrimoni familiar. Aquesta 

família tingué un constant ascens polític que 

es referma durant aquest segle i que els hi va 

comportar la integració completa del llinatge 

en l'aparell estatal de la monarquia hispànica. 

 

Un dels membres més destacats d'aquest 



període fou justament el fill d'Antoni i Maria, 

Joan de Cardona i Requesens, Virrei de Sicília 

i Almirall de les Galeres de Nàpols, que fou 

qui comandà les galeres que van intervenir en 

la batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571) com 

a membre del consell privat de Joan d'Àustria. 

Fig, 4 

El castell de Sant 



Boi dibuixat per 

Nicolau de Credença 

l’any 1571. El dibuix 

il·lustra un mapa de 

la quadra del Garraf 

exposat a l’Arxiu de 

la Catedral de 

Barcelona.  



 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

155 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



Aquest i la seva esposa, actuant com a senyors del Castell de Sant Boi, donaren un decidit 

suport a l'orde dels caputxins i el 1580 edificaren un convent, de la Visitació, a la nostra 

vila (les restes del qual es troben dintre del complex dels hospitals psiquiàtrics). Les 

cròniques de l'època afirmen que Maria de Cardona era «una de les principals dames 



d'aquell temps» i que treballà, físicament, en l'ornament d'aquell convent. Maria de Cardona 

morí, probablement l'any 1593, residint a la Cort on el seu marit ocupava el càrrec de 

majordom de la reina i obeint la seva darrera voluntat fou traslladada i enterrada en el nou 

convent de la Visitació. Els caputxins abandonaren el convent vers el 1596 i traslladaren les 

restes de Maria de Cardona al convent del Mont Calvari de Barcelona. Joan de Cardona 

recuperà el convent en virtut d'un pacte de retracte i, desprès de diversos litigis, el cedí a 

l'orde dels pares servites als qui trobem, l'any 1609, ocupant aquell edifici. 

 

Joan i Maria de Cardona no tingueren successió i testaren en benefici de Jaume d'Alagó i 



Cardona qui, el 1594, rebia el títol de marquès per a l'antic comtat de Villasor a l'illa de 

Sardenya. A la mort de Joan de Cardona, l'any 1609, aquesta nova nissaga, totalment 

absentista, es feu càrrec de la senyoria de Sant Boi. Amb aquest traspàs el Castell deixava de 

servir com a residència dels seus senyors i s'iniciava, així, un lent procés que es perllongaria 

fins desprès de la primera guerra carlina (1833-1840) on, en la pràctica, el Castell no era res 

més que una ruïna. 

 

A mitjan segle XVII el castell viuria uns moments difícils quan en plena guerra dels 



Segadors (1640-1652) la nostra vila es convertí en plaça d'armes. L'any 1648, durant 

l'ocupació del Principat per part de les tropes de Lluís XIV de França, el Castell i l'Alou de 

Sant Boi van ser confiscats als marquesos de Villasor i concedits al capità Francesc de 

Borrell. La vila va promoure un plet per la possessió de les carnisseries i forns, però es veié 

obligada a reconèixer al nou rei la possessió d'aquells bens tan preuats. 

 

L'any 1651, la guerra dels Segadors, es trobava ja a la fi. L'exèrcit castellà avançava 



decididament per Catalunya i el mes d'agost posava setge a Barcelona, una ciutat tenallada 

per la fam i delmada per una greu epidèmia de pesta. El Castell de Sant Boi constituïa una 

base forta per a la fustigació i era procliu a permetre emboscades i el destorb continuat de 

les operacions de proveïment de les tropes assetjants, gràcies al control que, des de temps 

immemorials, exercia sobre el pas del Llobregat. 

  

Les forces del mestre de camp Francisco de Sada, un terç, i amb el reforç de 500 infants i de 



la cavalleria de Flandes i Borgonya (més de 4500 homes), travessaren el Llobregat la nit del 

divendres 17 de novembre de 1651 i al llarg de la matinada següent van ocupar les viles 

properes i iniciaren l'assalt del Castell de Sant Boi. Desprès d'un intens canoneig i d'alguns 

intents de parlament la vila es lliurà. El castell, però, va resistir encara unes hores i no fou 

lliurat fins que una bona part de l'oficialitat i els seus defensors pogueren escapolir-se 

  

El Castell quedà sota la tutela del sergent major Alonso de Cortès que tenia 200 homes per a 



la seva custòdia. L'arribada de tropes franceses de reforç, comanades pel mariscal Philipe de 

la Mothe Hondancourt, l'obligà a deixar la posició. Aquest mariscal, amb les atribucions de 

virrei de Catalunya, va fixar al Castell el seu quarter general. La primavera de 1652 va 

aconseguir entrar a Barcelona però sense arribar a desfer, totalment, el setge. La situació 

dins de la ciutat era insostenible i capitulà el mes d'octubre d'aquell mateix any. 

Desconeixem en quin moment en va lliurar definitivament a les forces castellanes, la 

fortalesa i la vila de Sant Boi. Desprès d'aquest conflicte, la vila de Sant Boi, va iniciar un 

important procés de reconstrucció que, aparentment, no va afectar al castell. A les darreries 

d'aquest mateix segle documentem pagaments del comú (ajuntament) per al manteniment 

d'un grup de presos, vinguts de València, que es trobaven tancats al Castell. 



 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

156 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



Poc temps desprès, durant la guerra de Successió (1700-1715), el castell visqué un nou 

traspàs de propietaris. El 1711 morí, sense descendència masculina, Artal d'Alagó (el cinquè 

marquès de Villasor) i els bens passaren a la seva filla Manuela que es va casar amb José de 

Silva Masibradi, marquès de Santa Cruz. Aquesta família prengué part pel pretendent 

austríac, l'arxiduc Carles, durant aquell nou conflicte bèl·lic i arribaren a ocupar els més alts 

càrrecs en aquella cort, tant a la península com al Consejo Supremo de España que es 

crearia, més tard, a Viena (Àustria) desprès de la victòria dels exèrcits de Felip Vè de Borbó. 

 

A mitjan segle XVIII la familia 



Silva es va reconciliar amb la 

corona espanyola i va arribar a 

ocupar les més altes dignitats 

destacant, especialment, en l'orga-

nització i direcció de la Real Aca-

demia Española de la Lengua a la 

que han restat vinculats durant 

moltes generacions. 

 

Durant la guerra del Francès 



(1808-1814) el castell va tornar a 

servir de base militar quan a finals 

del mes de juny de 1808 uns 

escamots de suïssos del regiment 

de Wimphem s'hi feren forts. Cal 

dir que, ja en aquell temps, havia 

perdut el caràcter de fortalesa i era 

utilitzat només com a pagesia per 

part d'uns masovers. Aprofitant la 

situació dominant del paratge, 

lluitaren bravament fins que caigué 

mor-tament ferit el seu capità 

Joseph Yautch, morint també el 

tinent Joseph Arman. Al llarg d'a-

quell conflicte s'hi refugiaren parti-

des militars d'un i altre bàndol, pe-

ò durant períodes molt curts, ja que 

era un punt indefensable i de redu-

ïdes dimensions per a les caracte-

rístiques d'una guerra moderna. 

  

Una situació similar es produí 



durant els anys de la primera 

guerra carlina, quan, les autoritats 

governatives, demanaren –insis-

tentment– el reforç de les defenses 

del vell Castell. Acabats aquests 

conflictes, els Santa Cruz, recu-

peraren la fortalesa i també l'antic 

convent què, conseqüència de la 

inestabilitat política i de les desa-

mortitzacions, havia estat abando-

nat per l'orde dels servites. 

Fig, 5 


Plànol del castell de 

Sant Boi, al segle 

XVIII. Arxiu Històric 

Municipal de Sant 

Boi. 


 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

157 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



 

 

 



El traspàs a civils (segles XIX i XX) 

 

L'efecte de les desamortitzacions, la situació física del castell, que es trobava totalment 



desballestat, i de les altres propietats locals no conferien gaires guanys als seus propietaris, 

que com tota la noblesa i les ordes religioses havien vist retallades o anul·lades les seves 

antigues concessions i prebendes. La sort de les propietats locals dels Santa Cruz fou diversa 

ja que mentre que el castell continuava abandonat, establiments com el convent –tot i estar 

també mig enderrocat– fou cedit, el 1853, al doctor alienista Antoni Pujadas i Mayans qui el 

restaurà i va assentar les bases d'una de les majors obres socials de l'Estat en benefici dels 

afectats i de les afectades per malalties mentals. 

 

Al darrer terç del segle XIX els darrers propietaris d'origen noble, els marquesos de Santa 



Cruz, optaren per desfer-se de les propietats santboianes i, sense que en tinguem gaire clars 

els mecanismes, les van anar venent de forma progressiva. És en aquest moment quan 

apareix la família Ramon, antics administradors del propi castell, que en tindran la propietat 

durant prop de vuitanta anys i que el restaurarà per tal de convertir-lo en una gran 

residència d'estiueig. Aquesta mateixa família vengué l'antic convent al beat Benet Menni a 

les acaballes del segle passat. 

 

A començament de la dècada dels 60 del 



present segle, Felip Ramon i Camps, que fou 

secretari perpetu de l'hospital de la Santa Creu 

i Sant Pau, vengué la propietat a Antoni 

Bertran i Buxasa, qui procediria a la remode-

lació del vell edifici per tal de convertir-lo en 

un establiment hoteler (inaugurat el 28 d'abril 

de 1962) i què, a més, promouria la urbanit-

zació de l'antic recinte exterior del castell per 

tal de convertir-lo en una de les zones resi-

dencials més preuades de la nostra vila. 

  

Cal dir que el senyor Felip Ramon i Camps, 



abans de morir l'any 1963, feu cessió d'una 

bona col·lecció documental sobre el castell 

que es conserva a l'Arxiu Històric Municipal 

de Sant Boi i que ha estat utilitzada, parcial-

ment, per a la redacció d'aquest treball. 

 

 



Bibliografia 

 

ATLES DEL BAIX LLOBREGAT. Institut Cartogràfic de Catalunya. Barcelona, 1995. Veure 



Història i patrimoni artístic (p. 59-82). 

BARREDA I CASANOVA, Maria Lledó: «El conjunt arqueològic ibero-romà del "Mas de les 

Flors"». I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Pre-actes.. Ajuntament 

de Castelldefels, 1989. 

Fig, 6 

Hotel el Castell, 



emplaçat on 

antigament hi havia 

el castell de Sant 

Boi.  


 

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà 

Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana 

 

158 

El castell de Sant Boi de Llobregat

 

 



 

 

 



 

BARREDA I CASANOVA, Maria Lledó: El poblament ibèric i romà de Sant Boi de Llobregat

Tesi de llicenciatura. Inèdita. Presentada a la Universitat de Barcelona l'any 

1990. 


BARREDA, M. L.; GARCIA, J. i SERRET, C.: Història de Sant Boi de Llobregat. Ajuntament de 

Sant Boi de Llobregat, 1993. 

BARREDA, M. L.: «Les santboianes d'època moderna i contemporània (segles XVII - mitjan 

XIX)». Dins Miscel·lània d'homenatge a Jaume Codina. Columna - Ajuntament 

del Prat. Prat de Llobregat, 1994. 

CATALUNYA ROMÀNICA. Obra col·lectiva. Volum XX. El Barcelònes. El Baix Llobregat. El 



Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Veure: «Castells i 

edificacions militars del Baix Llobregat anteriors al 1300» (p. 298 i 299) i el 

capítol dedicat a «Sant Boi de Llobregat» (p. 401 a 404). 

CODINA I VILÀ, Jaume: «Guerrilles i guerrillers a Sant Boi». Dins Guerrilles al Baix 



Llobregat. Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat - Publicacions de 

l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1986. 

CODINA I VILA, Jaume: Els santboians de 1490. Biblioteca Abat Oliba, 85. Publicacions de 

l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1990. Veure: «La vila» (p. 31-34), «Qui era 

qui» (p. 49-64), «Els remences santboians» (p. 65-82), «El senyor del Castell» (p. 

83-92), «Bartomeu Cerdanya» (p. 101-107), «Els habitatges» (p. 151-166), «El 

lleure» (p. 228-234), «La violència» (p. 243-250) i «La pesta» (p. 253-266). 

CODINA I VILA, Jaume: A Sant Boi de Llobregat (segles 



XIV

-

XVII

). Columna Assaig, 22. 

Columna Edicions, S.A.. Barcelona, 1999. 

GARCIA I PARDO, Jordi: Sant Boi i el Pla del Llobregat a finals de l'edat mitjana. Oikos-Tau  

- Ajuntament de Sant Boi, 1989. Veure capítols «L'organització social» i 

«L'estructura econòmica: la terra i els homes». 

MARTÍ I VILÀ, Carles: Història de la Vila. Assaigs. A Biblioteca Popular. Balance 1926-

1951. Sant Boi de Llobregat, 1951. 

MARTÍ I VILÀ, Carles: Notes històriques de la vila de Sant Boi de Llobregat. Biblioteca 

Popular de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat, 1952. Veure «El pont i la barca de 

Sant Boi» (p. 13-22), «El cavaller Joan de Torrelles noble i corsari» (p. 25-31), 

«Siluetes reials a la vila» (p. 89-109), «Algunes coses del comerç...» (p. 113-

123) i «Quan el riu passava per la rambla» (p. 127-132). 

MARTÍ I VILÀ, Carles: Estampes santboianes del segle XVII. Biblioteca Popular de Sant Boi. 

Sant Boi de Llobregat, 1956. Veure «Fets de sang» (p. 7-15), «El govern antic 

de la vila» (p. 43-59), «Guerra, fam i pesta» (p. 89-107), «La pesca de la 

saboga» (p. 113-128) i «El segle XVII» (p. 129-150). 

MARTÍ I VILÀ, Carles: Guerra de la Independencia (1808-1814) a Sant Boi de Llobregat

Biblioteca Popular de Sant Boi. Sant Boi, 1965. Veure «La línia del Llobregat. 

Els combats de Sant Pere. Defensa del castell, per suissos de Wimphem» (p. 20-

22). 


MARTÍ I VILA, Carles: Mil·lenari de la vila (965-1965). Biblioteca Popular de Sant Boi. Sant 

Boi, 1968. 

MARTÍ I VILÀ, Carles: L'esclavitud a la vila. El retaule de Lluís Dalmau i altres assaigs

Notes històriques de la vila, V. Biblioteca Popular de Sant Boi. Sant Boi, 1979. 

Veure els capítols: «I. L'esclavitud a la vila» (p. 1-11), «V. Llibre del mostassaf» 

(p. 35-47), «VIII. Ordinacions de la vila de Sant Boi de Llobregat» (p. 59-84), 

«IX. Atac i presa del castell de Sant Boi» (p. 85-90) i «XI. Les treves» (p. 99-

105). 

SERRET, C. I BARREDA, M. L.: El Puig i la Pobla. Els barris de Sant Boi a l'època moderna



Servei de Dinàmica Educativa de l'Ajuntament de Sant Boi. Sant Boi de 

Llobregat, 1990. Veure «La dependència feudal. El Castell» i «El castell. La casa 



del Puig». 


Do'stlaringiz bilan baham:


Ma'lumotlar bazasi mualliflik huquqi bilan himoyalangan ©fayllar.org 2017
ma'muriyatiga murojaat qiling