L'Ermita de Sant Joan d'Horta


Download 444 b.
Sana30.10.2017
Hajmi444 b.


L'Ermita de Sant Joan d'Horta evidencia, com bona part de la producció artística d'aquest moment, una aproximació matisada al gust fauve. La llibertat amb què Miró interpreta el paisatge i la substitució del colors reals per colors vius l'acosten al fauvisme. Això no obstant, altres aspectes, com ara les pinzellades aspres i sovint capricioses i alguns tons més apagats, el distancien d'aquesta escola francesa.

  • L'Ermita de Sant Joan d'Horta evidencia, com bona part de la producció artística d'aquest moment, una aproximació matisada al gust fauve. La llibertat amb què Miró interpreta el paisatge i la substitució del colors reals per colors vius l'acosten al fauvisme. Això no obstant, altres aspectes, com ara les pinzellades aspres i sovint capricioses i alguns tons més apagats, el distancien d'aquesta escola francesa.




El paisatge de Mont-roig desperta en Miró un inusitat interès naturalista, que es concreta en les denominades pintures detallistes, fetes entre el 1918 i el 1922. Al Retrat d'una vaileta trobem alhora la severitat dels mestres medievals i la delicadesa de les formes orientalitzants, tant del gust de l'època, fet que confereix al rostre un especial lirisme i profunditat.

  • El paisatge de Mont-roig desperta en Miró un inusitat interès naturalista, que es concreta en les denominades pintures detallistes, fetes entre el 1918 i el 1922. Al Retrat d'una vaileta trobem alhora la severitat dels mestres medievals i la delicadesa de les formes orientalitzants, tant del gust de l'època, fet que confereix al rostre un especial lirisme i profunditat.



Més de cent quadres fets per Miró entre el 1924 i el 1928, coneguts pel qualificatiu de pintures de somni, constitueixen una producció caracteritzada per elements extremament estilitzats que evolucionen lliurement en un espai monocrom. Tot i que el punt de partida es manté directament vinculat amb un fet real, la màgia de l'atmosfera que omple aquestes teles les situa en un terreny clarament poètic.

  • Més de cent quadres fets per Miró entre el 1924 i el 1928, coneguts pel qualificatiu de pintures de somni, constitueixen una producció caracteritzada per elements extremament estilitzats que evolucionen lliurement en un espai monocrom. Tot i que el punt de partida es manté directament vinculat amb un fet real, la màgia de l'atmosfera que omple aquestes teles les situa en un terreny clarament poètic.



Aquesta obra constitueix un dels exemples més significatius de les anomenades pintures salvatges. L'angoixa que l'artista sent i materialitza és un presagi de la tragèdia de la guerra civil espanyola. L'orientació i les gesticulacions que acompanyen els cossos desllorigats semblen al.ludir a una abraçada impossible. L'expressivitat del color, oposat a la negror d'un cel apocalíptic, el clar-obscur que accentua la flonjor dels membres i el paisatge desèrtic i l'excrement que presideix l'escena, donen forma al sentiment profundament pessimista de Miró.

  • Aquesta obra constitueix un dels exemples més significatius de les anomenades pintures salvatges. L'angoixa que l'artista sent i materialitza és un presagi de la tragèdia de la guerra civil espanyola. L'orientació i les gesticulacions que acompanyen els cossos desllorigats semblen al.ludir a una abraçada impossible. L'expressivitat del color, oposat a la negror d'un cel apocalíptic, el clar-obscur que accentua la flonjor dels membres i el paisatge desèrtic i l'excrement que presideix l'escena, donen forma al sentiment profundament pessimista de Miró.



A final del 1939 esclata la Segona Guerra Mundial i Miró es trasllada a Varengeville-sur-Mer, a Normandia. Miró sent el desig d'evadir-se de la realitat que l'envolta. La vida retirada afavoreix aquest procés d'introspecció, en el qual tenen un paper essencial el cel i la nit amb els seus astres. Les Constel-lacions, una sèrie formada per vint-i-tres aiguades damunt paper, semblen voler representar tot l'ordre del cosmos, amb figures ingràvides que fan referència a la terra i que comparteixen l'existència amb una multiplicitat de signes celests.

  • A final del 1939 esclata la Segona Guerra Mundial i Miró es trasllada a Varengeville-sur-Mer, a Normandia. Miró sent el desig d'evadir-se de la realitat que l'envolta. La vida retirada afavoreix aquest procés d'introspecció, en el qual tenen un paper essencial el cel i la nit amb els seus astres. Les Constel-lacions, una sèrie formada per vint-i-tres aiguades damunt paper, semblen voler representar tot l'ordre del cosmos, amb figures ingràvides que fan referència a la terra i que comparteixen l'existència amb una multiplicitat de signes celests.



mostra un joc dinàmic entre les notes fosforescents i vellutades del pastel i els delicats desenvolupaments lineals. Les figures s'adapten fàcilment, sense violències, a unes notes cromàtiques vibrants i difuminades, i troben subtils correspondències, com ara la de les taques negres compartides o els braços de la dona i les potes de l'ocell que escenifiquen un contacte possible però fugisser. El cos de la dona, fixat sobre uns peus enormes, és un gran cor d'on surt una tija de la qual penja, com una flor, el seu cap, que té igualment la forma d'un cor. L'ocell, en el seu vol, intercepta un estel fugaç.

  • mostra un joc dinàmic entre les notes fosforescents i vellutades del pastel i els delicats desenvolupaments lineals. Les figures s'adapten fàcilment, sense violències, a unes notes cromàtiques vibrants i difuminades, i troben subtils correspondències, com ara la de les taques negres compartides o els braços de la dona i les potes de l'ocell que escenifiquen un contacte possible però fugisser. El cos de la dona, fixat sobre uns peus enormes, és un gran cor d'on surt una tija de la qual penja, com una flor, el seu cap, que té igualment la forma d'un cor. L'ocell, en el seu vol, intercepta un estel fugaç.



Poques pintures ofereixen una idea més ajustada de la voluntat de Miró "d'assolir el màxim d'intensitat amb el mínim de mitjans" com la titulada L'ala de l'alosa aureolada del blau d'or arriba al cor de la rosella abaltida damunt la plana ornada de diamants. El paisatge, referit de manera directa o tangencial, constitueix l'escenari conceptual de la major part de la producció mironiana. Aquí, tot i que el títol suggereix una vegada més el tema, el format no és horitzontal, l'estàndard per a una pintura d'aquest tipus. Però tampoc el quadre no és una transposició literal dels components esmentats, sinó una realitat autònoma amb lleis internes pròpies. T

  • Poques pintures ofereixen una idea més ajustada de la voluntat de Miró "d'assolir el màxim d'intensitat amb el mínim de mitjans" com la titulada L'ala de l'alosa aureolada del blau d'or arriba al cor de la rosella abaltida damunt la plana ornada de diamants. El paisatge, referit de manera directa o tangencial, constitueix l'escenari conceptual de la major part de la producció mironiana. Aquí, tot i que el títol suggereix una vegada més el tema, el format no és horitzontal, l'estàndard per a una pintura d'aquest tipus. Però tampoc el quadre no és una transposició literal dels components esmentats, sinó una realitat autònoma amb lleis internes pròpies. T



Personatge davant el sol és un exemple de la gestualitat controlada que caracteritza les pintures de Miró a final dels anys seixanta. Una llibertat expressiva sense precedents tan clars en la seva producció però d'un rigor compositiu indiscutible. L'artista parteix del color negre, amb què dibuixa i estructura el quadre. La incorporació dels altres colors té molt en compte les divisions i les zones lliures. Malgrat la seva espontaneïtat, Miró no oblida la composició: la supressió d'un element qualsevol provocaria el desequilibri de tot el conjunt.

  • Personatge davant el sol és un exemple de la gestualitat controlada que caracteritza les pintures de Miró a final dels anys seixanta. Una llibertat expressiva sense precedents tan clars en la seva producció però d'un rigor compositiu indiscutible. L'artista parteix del color negre, amb què dibuixa i estructura el quadre. La incorporació dels altres colors té molt en compte les divisions i les zones lliures. Malgrat la seva espontaneïtat, Miró no oblida la composició: la supressió d'un element qualsevol provocaria el desequilibri de tot el conjunt.



Hi ha una incompatibilitat aparent en el títol El somriure d'una llàgrima. Els dos conceptes principals expressen sentiments contraris que l'enllaç gramatical suavitza poèticament. També en el quadre s'observa un contrast entre la meitat superior, que mostra la textura original de la tela, i la meitat inferior, dominada per un fort cromatisme. O entre un tractament més lliure a dalt, amb recorreguts lineals i esquitxades de color blanc, i la distribució organitzada dels colors a baix, com evocant les divisions artificials dels conreus. El nexe entre les dues zones és una llàgrima negra que reposa a l'horitzó.

  • Hi ha una incompatibilitat aparent en el títol El somriure d'una llàgrima. Els dos conceptes principals expressen sentiments contraris que l'enllaç gramatical suavitza poèticament. També en el quadre s'observa un contrast entre la meitat superior, que mostra la textura original de la tela, i la meitat inferior, dominada per un fort cromatisme. O entre un tractament més lliure a dalt, amb recorreguts lineals i esquitxades de color blanc, i la distribució organitzada dels colors a baix, com evocant les divisions artificials dels conreus. El nexe entre les dues zones és una llàgrima negra que reposa a l'horitzó.




Do'stlaringiz bilan baham:


Ma'lumotlar bazasi mualliflik huquqi bilan himoyalangan ©fayllar.org 2017
ma'muriyatiga murojaat qiling