Stephen Fry m y t h o s


Download 1.62 Mb.
Pdf ko'rish
bet95/126
Sana18.06.2023
Hajmi1.62 Mb.
#1598607
1   ...   91   92   93   94   95   96   97   98   ...   126
Bog'liq
MIFOLOGIYA

King Midas’s Ears 
You would think that Midas had learned his lesson by now. The lesson that 
repeats and repeats throughout the story of man. Don’t mess with the gods. 
Don’t trust the gods. Don’t anger the gods. Don’t barter with the gods. 
Don’t compete with the gods. Leave the gods well alone. Treat all blessings 
as a curse and all promises as a trap. Above all, never insult a god. Ever. 
In one respect Midas had certainly changed. He now spurned not just 
gold, but all riches and possessions. Shortly after Dionysus lifted the curse, 
Midas became a devoted follower of Pan, the goat-footed god of nature, 
fauns, meadows and all the wild things of the world. 
With flowers in his hair, sandals on his feet and the merest suggestion of 
clothing covering his modesty, Midas left his wife and daughter in charge of 
Phrygia and devoted himself to a hippy-happy life of simple bucolic virtue. 
All might have been well had not his master Pan taken it into his head to 
challenge Apollo to a competition to determine which was the superior, the 
lyre or the pipes. 
One afternoon, in a meadow lying on the slopes of Mount Tmolus, Pan 
put the syrinx to his lips before an audience of fauns, satyrs, dryads, 
nymphs, assorted demigods and other lesser immortals. A coarse but 
likeable air in the Lydian mode emerged. It seemed to summon barking 
deer, rushing waters, gambolling rabbits, rutting stags and galloping horses. 
The rough, rustic tune delighted the audience, especially Midas, who really 
did worship Pan and all the frolicking mirth and madness that the goatfooted 
one represented. 
When Apollo stood and sounded the first notes of his lyre, a hush fell. 
From his strings arose visions of universal love, harmony and happiness, a 
deep abiding joy in life and a sense of heaven itself. 
When he had finished the audience rose as one to applaud. Tmolus, the 
deity of the mountain, called out, ‘The lyre of the great lord Apollo wins. 
All agreed?’ 
‘Aye, aye!’ roared the satyrs and fauns. 
‘Apollo, Apollo!’ cried the nymphs and dryads. 
One lone voice demurred. 
‘No!’ 
‘No?’ Dozens of heads turned to see who could have dared dissent. 
Midas rose to his feet. ‘I disagree. I say the pipes of Pan produce the 
better sound.’ 
Even Pan was astonished. Apollo quietly put down his lyre and walked 
towards Midas. 
‘Say that again.’ 


It could at least be said of Midas that he had the courage of his 
convictions. He swallowed twice before repeating, ‘I – I say the pipes make 
a better sound. Their music is more … exciting. More artistic.’ 
Apollo must have been in a soft mood that day, for he did not slaughter 
Midas on the spot. He did not peel the skin from him layer by layer as he 
had done to Marsyas when that unfortunate had had the temerity to 
challenge him. He did not cause Midas even the slightest amount of pain 
but just said softly, ‘You honestly think Pan played better than me?’ 
‘I do.’ 
‘Well, in that case,’ said Apollo, with a laugh, ‘you must have the ears of 
an ass.’ 
No sooner were these words out of the god’s mouth than Midas felt 
something strange and warm and rough going on in his scalp. As he put an 
enquiring hand to his head, howls and hoots and screams and screeches of 
mocking laughter started to come from the assembled throng. They could 
see what Midas could not. Two large grey donkey ears had pushed their 
way through his hair and were twitching and flicking back and forth for all 
the world to see. 
‘It seems I was right,’ said Apollo. ‘You do indeed have the ears of an 
ass.’ 
Crimsoning with shame and mortification, Midas turned and fled the 
meadow, the taunts and jeers of the crowd sounding all the more clearly in 
his great furry ears. 
His life as a camp-follower of Pan was over. Tying his head in a kind of 
turban, he returned to his wife and family in the palace of Gordium and – 
his carefree experiment in country living decidedly done with – settled back 
down into the life of a king. 
The only person who saw his ass’s ears was, necessarily, the servant who 
cut his hair every month. No one else in Phrygia knew the terrible secret 
and Midas was determined it should stay that way. 
‘Here’s the deal,’ Midas told the barber. ‘I give you a bigger salary and a 
more generous pension than any other member of the palace staff and you 
keep quiet about what you have seen. If, however, you breathe a word to 
anyone I will slaughter your family before your eyes, cut out your tongue 
and leave you to wander the world in mute poverty and exile. Understood?’ 
The frightened barber nodded. 
For three years each side kept to the bargain. The barber’s wife and 
family waxed fat and happy on the extra money that came in and no one 
found out about the king’s asinine auditory appendages. Turbans in the 
Midas style caught on throughout Phrygia, Lydia, Thrace and beyond. All 
was well. 
But secrets are terrible things to have to keep. Especially such juicy ones 
as that to which the royal barber was privy. Every day he would wake up 
and feel that the knowledge was writhing and swelling inside him. The 
barber loved his wife and family and was in any case loyal enough to his 
monarch not to have any wish to humiliate or embarrass him. But that 
bulging, ballooning secret had to be released somehow before he burst. No 
unmilked cow with swollen udders, no mother of overdue twins, no gutstuffed 
gastronome straining on the privy, could ever feel such a desperate 
need for relief from their agonies than this poor barber. 
Finally he hit upon a scheme which he felt sure would rid him of his 
burden without endangering his family. Awaking from a tortured night in 
which he had dreamed that he revealed the secret to the gaping populace of 
Gordium from a balcony in the main square, he went out at first light deep 
into the remote countryside. In a lonely place by a stream he dug a deep 
trench in the ground. Looking about him in all directions to make sure that 
he was alone and that there was no possibility of being overheard, he knelt 
down, cupped his hands around his mouth and shouted these words into the 
hole: 
‘Midas has ass’s ears!’ 
Scrabbling frantically to close up the hole before the words could escape, 
he failed to notice one tiny seed floating down and settling at the bottom … 
When the backfilling was done, the barber stamped fiercely up and down 


on the earth to seal in the dreadful secret. He skipped all the way back to 
Gordium, headed straight for his favourite tavern and ordered a flagon of 
the house’s best wine. He could drink now without fear that the wine might 
loosen his tongue. It was as if he were Atlas and the sky had finally been 
lifted from his shoulders. 
Meanwhile, over the next few weeks, back in the remote field by the 
stream that tiny seed, warmed by the soft breath of Gaia below, began to 
germinate. Soon, a delicate little reed was shouldering its way through the 
topsoil and pushing its delicate head into the air. As the breeze caught the 
reed it softly whispered ‘Midas has ass’s ears.’ 
The faint words reached the rushes and sedges that fringed the riverbank. 
‘Midas has ass’s ears …’ 
The susurration of rushes and the hiss of sedges was swept on by the 
grasses and leaves of the trees and swiftly the soughing of cypresses and 
sallows sent the sound through the breeze. 
‘Midas has ass’s ears,’ sighed the branches. 
‘Midas has ass’s ears,’ sang the birds. 
And at last the news reached the city. 
Midas has ass’s ears!’ 
King Midas woke with a start. There was laughter and shouting in the 
street outside the palace. He crept to the window, crouched down and 
listened. 
The humiliation was too much for him to bear. Without stopping to 
wreak his vengeance on the barber and the barber’s family, he mixed a 
poisonous draught of ox-blood, raised his eyes heavenwards, gave a bitter 
laugh and a shrug, drained the drink and died. 
Poor Midas. His name will always mean someone fortunate and rich, but 
truly he was unlucky and poor. If only he had kept to his roses. Green 
fingers are better than gold. 
Afterword 
I have assembled below a few thoughts on the nature of myth and a brief 
outline of some of the sources I have had recourse to in the writing of this 
book. 
I cannot repeat too often that it has never been my aim to interpret or 
explain the myths, only to tell them. I have, of course, had to play about 
with timelines in order to attempt a coherent narrative. My version of the 
‘ages of man’, for example, varies from the well-known one by the poet 
Hesiod in order more clearly to separate the eras of the rule of Kronos and 
the creation of humans. So energetic was the explosion of stories in Greece 
almost three thousand years ago that necessarily all sorts of events seemed 
to happen at once. If anyone tells me that I have got the stories ‘wrong’ I 
believe I am justified in replying that they are, after all, fictions. In 
tinkering with the details I am doing what people have always done with 
myths. In that sense I feel that I am doing my bit to keep them alive. 

Download 1.62 Mb.

Do'stlaringiz bilan baham:
1   ...   91   92   93   94   95   96   97   98   ...   126




Ma'lumotlar bazasi mualliflik huquqi bilan himoyalangan ©fayllar.org 2024
ma'muriyatiga murojaat qiling